Público
Público

Pere Aragonès, un polític de gestió obligat a governar en temps convulsos

L'actual president de la Generalitat i candidat d'Esquerra és un polític llest i metòdic que li ha tocat governar una situació política tempestuosa i inestable. Provinent d'una família amb antecessors de tots els colors, és un independentista de tota la vida que representa com cap altre l'aposta d'ERC per la gestió i el centre del tauler polític

El president del Govern i candidat d'ERC, Pere Aragonès, a la plaça Carles Buïgas.
El president del Govern i candidat d'ERC, Pere Aragonès. Bernat Vilaró / ACN

El primer cop que vaig veure Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) jo treballava a l'edició del Maresme del diari El Punt. Ell tenia amb prou feines divuit anys, l'havien escollit per representar les Joventuts d'Esquerra (JERC) de la comarca i l'esdeveniment ocuparia, amb sort, unes línies en alguna columna de breus a l'interior del diari. Com que no teníem la foto d'aquell noi i anàvem atrafegats, li vam demanar que si podia passar ell pel diari. No va trigar gaire. Li vam fer allà la fotografia a peu de carrer, enmig d'un trànsit atrafegat propi d'una tarda de dia feina. El redactor de Política, en Francesc Santiago, li va fer quatre preguntes i ell, encuriosit per la nostra visió de la política comarcal, ens en va fer moltes més. El futur 132è president de la Generalitat tenia l'actitud educada i desimbolta del bon jan que se sap intel·ligent, però no n'abusa i s'ho guarda per a ell per tal de no ofendre.

En aquell moment, amb la mirada brillant i les patilles llargues d'un independentista jove dels anys noranta post-Garzonada, un se l'imaginava en un descampat de l'Acampada Jove amb mocador palestí al coll i una estelada a l'espatlla, i no travessant amb americana i corbata la catifa vermella del Palau de la Generalitat. L'americana, la corbata i la catifa representen com ningú el viatge que ERC ha fet en dues dècades cap al centre del tauler polític i social de Catalunya.

Aragonès seria l'eficient primer ministre d'una república centreeuropea on mai no passa res, se sopa a les sis, tothom és al llit a les nou i la gent confia que l'endemà els trens aniran a l'hora

Pere Aragonès és ara un polític llest i metòdic, però fa la incòmoda impressió que li ha tocat governar en el moment equivocat. El seu posat d'empleat de banca afable però rigorós hauria estat ideal en una república independent plenament consolidada, previsible i avorrida: en una pantalla futura, per dir-ho amb aquelles metàfores de l'època emocionant del procés. Aragonès seria l'eficient primer ministre d'una república centreeuropea on mai no passa res, se sopa a les sis, tothom és al llit a les nou i la gent confia que l'endemà els trens aniran a l'hora i que cap polític els donarà un disgust. Però aquest no vindria a ser el cas del fangar de Pegasus, exilis, punyalades polítiques i excèntriques persecucions judicials per terrorisme on li ha tocat exercir i per al qual els seus votants potser agrairien una mica més d'èpica i contundència.

Junqueres venia èpica i ara Aragonès ven gestió en l'stand-by polític amb què Esquerra ha volgut encarar el postprocés. Però a Aragonès no li acompanya el context. El terratrèmol que va produir-se l'1 d'octubre  de 2017 no ha deixat de fer sentir les seves rèpliques des de llavors en forma de repressió, d'una banda, i frustració independentista amb els seus líders de l'altra.

Sota la seva falta de carisma públic, s'amaga segurament un animal polític

Quan ERC el va col·locar al capdavant, tothom va donar per descomptat que guardava el lloc a Oriol Junqueras. Aquest 2024 l'amnistia obria la possibilitat que la reincorporació de Junqueras fos pròxima, però Aragonès va demostrar molta més solidesa política de la que la seva imatge discreta projecta, i va convocar les eleccions fent que el partit el mantingués com a cap de llista. Té mèrit en un partit on s'havia desenvolupat l'hiperlideratge d'Oriol Junqueras i ningú no semblava qüestionar-ho. Sota la seva falta de carisma públic, s'amaga segurament un animal polític. El 2003, amb vint anys, ja era portaveu nacional de les JERC. Quatre anys després va ser elegit diputat, amb trenta-quatre anys va ser secretari general d'Economia i el 2018 va ser conseller d'Economia i vicepresident del govern de Quim Torra.

Per tant, coneix les interioritats de la política catalana i de l'administració de la Generalitat a la perfecció. I gaudeix d'un arbre genealògic que està profundament entrellaçat amb la història política de Catalunya. Dos besavis de Pere Aragonès es van dedicar a la política durant la República, un al PSUC i l'altre a ERC i la Unió Socialista de Catalunya (USC). El seu avi va ser alcalde del municipi dels Aragonès, Pineda de Mar, durant vint anys, entre 1966 i 1987, primer com a alcalde del franquisme i després, en democràcia, sota les sigles d'Alianza Popular (AP). El pare d'Aragonès va ser el cap del grup municipal de CiU durant els anys noranta. Els Aragonès han passat per tot l'arc polític català, i si Pere Aragonès és un animal polític, deu ser que el porta incrustat a l'ADN.

Veurem si una nova versió de Braveheart amb William Wallace vestit d'oficinista de vuit a tres en una gestoria d'Edimburg és capaç d'engrescar el votant independentista

En aquesta campanya, Pere Aragonès s'ha presentat com el representant de l'èpica de la vida quotidiana, enfront de l'èpica del personalisme de Carles Puigdemont. Veurem si una nova versió de Braveheart amb William Wallace vestit d'oficinista de vuit a tres en una gestoria d'Edimburg és capaç d'engrescar el votant independentista. El 12 de maig al vespre, la resposta.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?